Paraules de Joan Carbó
Il·lustracions de Jordi Ros

ELS POBLES
DEL MAR

“Sóc a la riba dels vius, davant d’Aqueront”. A tocar del Cèrber, Pierre Deffontaines (1880–1975); geògraf i autor d’El Mediterráneo (Ed. Juventud, 1948), obra cabdal en el camp de la geogra a humana mediterrània.

* * *

La conversa que segueix és una mena d’exercici literari, més o menys desgraciat, resultat de prendre i d’ordenar lliurement uns quants paràgrafs d’aquest llibre.

A FALTA D’ELL,
DIALOGO AMB ELLS

Caldrà, en tot cas, sobreposar-se a la desgràcia i xar la vista
en l’horitzó dels seus signi cats: més enllà dels vius i dels morts, aquest text suposa el triomf del coneixement que persisteix, indestructible, com a base d’articulació d’un procés de metamorfosi d’impressions.

* * *

Escolteu la seva veu, a contracorrent, superant Caront –plena de pols d’antiquari–, que agafa una dimensió incommensurable.

Hola, Pierre, m’he deixat barba, com tu. He vingut de tan lluny per parlar-te d’un tema important; d’un tema capital durant la teva existència i del que has deixat llegat important: el Mediterrani.

Mediterrani, nom singular! És estrany que els mars prenguin el nom de la seva pròpia forma geogràfica. Quin nom hauria hagut de correspondre, llavors, a una fossa rectilínia com el mar Roig, o a un oceà en S com l’Atlàntic? Hi ha altres mars que són mediterranis, que estan entre terres: el mar del Nord, el mar del Japó, el mar de Baffin… El Mediterrani no és el mar més tancat entre terres: el Bàltic, el golf Pèrsic o el Caspi en són més.

Per què, doncs, el Mediterrani ha merescut aquest nom i l’ha conservat des de la més remota antiguitat?

El Mediterrani fou la primera gran superfície marina que va conquistar la seva individualitat toponímica. Ha estat, doncs, el primer gran mar citat i localitzat. Des d’un principi, se’l quali ca de terrestre, de mar interior, de mar entre terres, que de forma singular reuneix aquestes dues oposicions: terra i aigua; mar paradoxal pel seu nom. I, ja així, se’ns apareix com el mar més accessible als homes, que són terrícoles. El Mediterrani és el mar més terrícola perquè és el més humà; i perquè és el més humà, és el que té relació més directa amb els homes, amb la geogra a humana. Es caracteritza de terrani; és un mar per als terrícoles, no un mar per a les terres.

L’home mediterrani: un home entre homes… Quina condemna etimològica! Qui és, doncs, aquest home mediterrani?

Per les diversitats de tota mena que es troben a la conca mediterrània, i a causa justament d’aquestes, és aquest un país de barreges i de fusions. L’ambient mediterrani va ensenyar als seus habitants la comprensió que fa possible els contactes, la convivència. I l’home mediterrani va venir a constituir especialment la raça de contacte, la raça dúctil per excel·lència sense cap mena de dubte. En el sentit antropològic, no era una raça. Per aquesta raó, van formar la raça –poble, ètnia– de màxima expansió humana; raça de colonització i de poblaments llunyans. I així, l’Amèrica central i meridional es va constituir com un immens annex, que molt justament s’anomena Amèrica Llatina.

Els camins del diàleg són inescrutables…

El Mediterrani va permetre a un grup humà realitzar un progrés de civilització. Aquí l’home va desplegar tot el seu potencial, i la personalitat humana va adquirir un nivell tan gran de dignitat que va incentivar els homes a tractar-se els uns als altres amb respecte i igualtat. Aquí s’han aconseguit les màximes elevacions del gènere humà. És aquí on l’esperit humà apareix més alliberat, més enginyós i més especulatiu. On la loso a ha assajat quasi totes les maneres possibles de considerar l’Univers i l’home. I la porció de la raça mediterrània que ha viscut a la seva riba s’ha trobat, justament per això, a l’avantguarda de la humanitat.

La tensió té sempre aspiracions creatives!

A través dels segles, al seu litoral, la humanitat ha estat animada per particular efervescència, per un rebrotar continu i molt antic. La història és aquí sempre més complicada, més feixuga que la d’altres regions. Plena, fins i tot en cada ciutat, d’oposicions i agitacions. Sembla com si aquí l’esperit humà fos més mòbil, més actiu, més espavilat que a qualsevol altre lloc. Que aquí la gent s’inspirés amb més claredat, i de resultes d’això, el balanç de les adquisicions intel·lectuals realitzades per la humanitat mediterrània resulta enorme i, fins i tot, imponent. Quants alfabets, des dels jeroglí cs egipcis, no han nascut en algun o altre d’aquests països! Tantes literatures, tantes loso es, tantes religions han sortit d’aquestes regions mediterrànies!

…Primum vivere, deinde philosophare?

Quina meravellosa missió ha desenvolupat en el transcurs de la història aquest món mediterrani, tan receptiu que sempre ha servit per establir contactes! A la seva riba, s’hi han dut a terme els intercanvis i coneixements entre els tres continents del món antic: Europa, Àsia i Àfrica. A més a més, el Mediterrani estava ple de ciutats; un gènere de treball dedicat als intercanvis. I algunes de les seves aglomeracions urbanes es consideren entre les que han tingut una esplendor i una irradiació mundial més grans: Atenes, Roma, Jerusalem, Alexandria, Bizanci, Granada, Venècia… Cap altra zona del món ha reunit tantes ciutats cèlebres, ciutats-directores, els noms de les quals han repercutit ns als extrems del món habitat.

…Cartago, Còrdova, Antioquia, Siracusa, Tàrraco, Damasc, Gènova, Nàpols…

La conca mediterrània és, entre totes les regions del món, aquella on les ciutats són més nombroses, més antigues, més originals i més animades. El temperament dels habitants és fonamentalment ciutadà; l’home mediterrani és naturalment un ésser urbà, i en aquests països va existir un veritable bala ament de ciutats. Algunes d’aquestes s’han comptat durant molt de temps entre les més importants del món, tant pel nombre d’habitants com per la seva importància en la història. Aquesta antiga primícia de les ciutats mediterrànies ha decaigut bastant. Avui, les aglomeracions urbanes més considerables no són ja en aquests paratges, però a la ribera del nostre mar queda encara la xarxa de ciutats més densa.

Els cafès de tot el món s’han mediterranialitzat.

En aquest racó del planeta, restringit, amb escassos avantatges, van néixer les actituds, els mètodes i les disposicions de vida que van servir de grans exemples a tota la fraternitat humana, com si en aquests llocs pertanyessin els germans primogènits, els que servien com a capitans de tota la caravana.

Després de tu, aquest mar entre terrícoles
–que no entre terres– pren una dimensió
nova. I ara, mirar el mar esdevé un joc
de correspondències anònimes, de
mirades que van i vénen; ja puc
endevinar la gent de l’altra banda
del mar, a la platja, als ports,
a les terrasses, amb els ulls
clavats a l’horitzó: mirant-me.
La idea del mar com un
gran buit i silenci
es fa volàtil.

Quin gran plaer de
conversa, Pierre.
Gràcies i fins
aviat.

Sóc davant del mar, sense jutjar-lo, amb una nova idea d’ell. El miro expectant quan sento com se’m retorcen els dos hemisferis del cervell, l’un contra l’altre, com dues plaques tectòniques que es freguen i s’enfonsen cargolant-se. Aquest remolí cerebral ho engoleix tot i posa frec a frec records llunyans que de cap altra manera s’haguessin trobat en un mateix punt de l’intel·lecte. Així, atrets com per magnetisme, el record de dos pobles llunyans separats abans per almostes de vísceres cerebrals i 2.500 milles marineres, es troben l’un davant de l’altre: Cadaqués, a l’extrem occidental de la ribera, i Xora Amorgós, un poble a l’illa d’Amorgós, perdut al bell mig de l’Egeu. No obstat això, la idea dels dos alhora és tan igual…:Corall l’aire saturat de farigola; la roca reflectint la llum del Sol; el vent que colpeja amb força totes les cases; la muntanya com un objecte omnipresent; l’illa davant la platja; les terrasses i la vinya i els horts; la casa vestida de blanc; la bohèmia i l’artista pul·lulant pels seus carrers; la petallida a la rocalla; el record de la foca monjo sobre una catifa de posidònia…

 

Penso en Pierre i em dic que en aquest mar aquesta semblança no pot ser fruit de la casualitat.

Entre les moltes teories etimològiques al voltant del seu nom, una planteja que Cadaqués deriva de kata kairus, dues paraules d’origen grec que signi quen «port ocasional». Potser anant cap a Empúries, quan la mar es posava brava, els antics grecs fondejaven a la seva badia tot esperant el bon temps. I potser, en algun d’aquests aixoplucs, algun d’aquells grecs va decidir quedar-s’hi i fundar-hi un poble, sorprès per la semblança del paratge amb la Grècia insular –entre altres– d’Amorgós. Aquesta teoria seria del tot desbaratada si no fos pel paral·lelisme històric següent: buscant nous territoris on posar-s’hi l’escafandre, en Kostas Kóntos, provinent de Simi, illa propera a Amorgós, va arribar a Cadaqués el 1912 per pescar-hi esponges; ja que, a l’Egeu, els grecs ja gairebé les havien extingides. El fet és que no hi va trobar esponges, però si corall vermell. I sembla que la similitud del paisatge, la presència de corall, i el caliu humà de Cadaqués van esdevenir motius de pes per quedar-s’hi. De fet, va dir Pla: «Res no hi ha a Grècia tan grec com Cadaqués» (Cadaqués, Ed. Juventud, 1947).

* * *

Se m’ocorre, però, una hipòtesi alternativa del perquè Xora Amorgós i Cadaqués són tan semblants; una hipòtesi sense rigor històric, que, d’altra banda, fa possible un horitzó de somnis mediterranis: els pobles del mar.

Els pobles del mar és el nom amb el qual es coneix un conjunt de pobles de l’edat de bronze que es van dedicar a declarar la guerra a un nombre indeterminat de grans imperis mediterranis de l’antiguitat. Es creu que són els responsables de l’enfonsament de l’Imperi hitita i de la civilització micènica –entre altres–, però la manca de documents fa que res sobre aquests pobles es conegui amb exactitud. Qui eren, d’on venien, o per què actuaven són preguntes encara sense resposta, i, potser, l’únic que se sàpiga amb seguretat és que van ser derrotats pel faraó Ramsès III al delta del Nil. Es creu que aquesta situació va portar a la dissolució i a la dispersió dels diferents pobles del mar pel Mediterrani, a la recerca cadascun d’un terreny propici on refer-se de la derrota i començar de zero. Doncs bé, i si els avantpassats dels habitants de Xora Amorgós i Cadaqués fossin els mateixos, separats a la força després de la derrota contra l’imperialisme egipci del Mediterrani antic? En tot cas, no guarda certa lògica pensar que, més enllà de compartir i enriquir-se mútuament amb tècniques de lluita i/o navegació, també ho fessin amb altres aspectes socioculturals, forjant inconscientment les bases d’una cultura mediterrània en comú? I, a més a més, i si els pobles del mar fossin els pares de la identitat mediterrània en ella mateixa?

Sigui com sigui, el Mediterrani
és una gran sala de miralls

Comentar