Paraules de Pau Mestre
Il·lustracions d’Oriol Last Minute

L’ÚLTIM
PIRATA DEL
MEDITERRANI

JOAN MARCH ORDINAS (1880–1962) VA SER UN HOME QUE VA AMASSAR LA SEVA FORTUNA GRÀCIES AL CONTRABAN DE TABAC. ENTRE ALTRES EFEMÈRIDES, VA PAGAR EL DRAGON RAPIDE, L’AVIÓ QUE TRASLLADÀ FRANCO EL DIA DE L’ALÇAMENT, FET QUE VA SIGNIFICAR EL TRET DE SORTIDA A LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA. VA FER-SE AMB GRAN PART D’UNA POPULAR EMPRESA NAVILIERA I TAMBÉ VA FUNDAR LA BANCA MARCH. ES VA ESCAPAR D’UNA PRESÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA, VA TENIR NOMBROSES TROBADES AMB LA JUSTÍCIA ESPANYOLA, ETC. AL LLARG DE LA SEVA VIDA, FOU RECONEGUT AMB MÚLTIPLES ADJECTIUS DE DIFERENT MENA I CALIBRE: TRAMPÓS, MAGNAT, TRAÏDOR, NAVILIER, FILANTROP, CERVELL, PATRIOTA, AMBICIÓS, GENI DE LES FINANCES… I, FINALMENT, FRANCESC CAMBÓ EL BATEJÀ COM A “L’ÚLTIM PIRATA DEL MEDITERRANI”.

Segons la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar i el Codi penal espanyol (Títol XXIV, Capítol V, art. 616 ter), d’una manera libèrrima i més o menys rigorosa, podem de nir la pirateria “com tot aquell acte d’apoderament i/o destrucció de béns a través d’engany, violència i/o intimidació contra les persones. Que és realitzat a alta mar o a bord d’una aeronau i que és comès per un conjunt d’individus de la dotació d’aquesta, col·locada fora de la jurisdicció d’un estat pertanyent a la comunitat internacional”. Llavors, partint d’aquesta exposició, es podrien arribar a identi car un seguit de trets que caracteritzarien tot individu pirata: un factor social, un marc marítim, un propòsit d’enriquiment i un mètode d’actuació violent. En primer terme, quant al factor social, el pirata requereix d’un grup humà d’igual condició i propòsit; no hi ha pirates solitaris. Tot projecte pirata necessita una tripulació organitzada i un objectiu comú. Per actuar sent un pirata de debò, cal fer-ho en companyia de gent semblant, en un grup organitzat i compartint un mateix ànim.

EL PIRATA
ACTUA EN COMUNITAT

Quant al marc o context, la pirateria guarda un horitzó mariner. La clau de la seva distinció amb un delinqüent comú de terra ferma és l’àmbit on aquest es desenvoluparia: el mar. Els lladres o estafadors en un context marítim es converteixen en pirates.

EL PIRATA
ACTUA NAVEGANT

Quant al propòsit, l’objectiu final de tot acte de pirateria és aconseguir un botí o tresor. Aleshores, podem considerar el fenomen pirata com una pràctica de naturalesa econòmica; o filant prim, una pràctica fonamentada en l’apoderament amb voluntat de lucrar-se dels béns aliens en què el respecte per la propietat d’altri hi és totalment absent. Per tant, el pirata, el lladre i l’estafador no són gaire diferents pel fet que actuen amb l’ànim d’apoderar-se de les coses dels altres.

EL PIRATA
ACTUA CERCANT EL LUCRE

I, finalment, quant a la naturalesa de l’acció, es pot afirmar que la seva manera de procedir és mitjançant la força sobre les coses, l’engany, la violència i/o la intimidació contra les persones. El pirates utilitzen armes i argúcies de diferent tipus al marge de la legalitat per enriquir-se; no actuen amb bona fe ni amb gentilesa.

EL PIRATA
ACTUA AL MARGE DE LA LLEI
A TRAVÉS DE L’ENGANY
I LA VIOLÈNCIA

El Sr. March, un il·lustre mallorquí de 33 anys quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, era un home de diners. Guanyats, en primera instància, gràcies al comerç de porcs i, posteriorment, al contraban de tabac entre les Balears i els ports de la Mediterrània espanyola i el nord d’Àfrica. Se li atribueix la cita «Si robes un pa, et diran lladre; si robes un milió, et diran estafador. Però si en robes cent (milions) et diran magnat i s’agenollaran davant teu».

A l’abril de 1923, va ser escollit com a diputat a les Corts per Mallorca (adscrit a Izquierda Liberal, de Santiago Alba) i per segona vegada el 1931, durant la Segona República. Al març de 1925, va fer-se, a través del grup financer March, amb el diari La Libertad; de tendència d’esquerres i republicà. Paral·lelament, també va adquirir ‒gràcies a l’impagament d’un crèdit‒ el diari Informaciones; favorable al règim de Primo de Rivera.

El 1933, fou traslladat al centre penitenciari d’Alcalá d’Henares. S’hi escapà després de 17 mesos de captiveri gràcies a la col·laboració d’un cap de torn i d’un guàrdia de la presó, disfressat, cap a Gibraltar; efemèride que tingué gran ressò mediàtic tant nacionalment com internacional.

L’escriptor gallec Manuel Domínguez Benavides, canviant el nom de Joan March pel de Juan Albert, publicà la seva primera bibliografia el 1934. On el presentà com «el ladrón del dinero y de la conciencia del país». Aquella biografia va ser segrestada per Joan March amb la compra de tota la primera edició. Un dels fragments d’aquell llibre diu:

«—Hay que convencer al ministro para que firme esa concesión.
—Imposible, don Juan. Se trata de un hombre íntegro.
—Se le corrompe.
—Rechaza el dinero.
—Quizá le gusten las mujeres.
—Es un hombre casto.
—Tendrá un hijo perdulario.
—Ahora recuerdo.… He oído que su padre dio en quiebra.
—Ya es nuestro.»

Es tracta, doncs, d’un home que al llarg de la seva vida ‒especialment com a contrabandista‒ va tenir etapes en què va cercar i va trobar el lucre al marge de la llei, a través de l’engany, en comunitat i navegant. Aleshores, afirmar que Joan March fou pirata no resulta escabellat. Ara bé, fou l’últim?

* * *

Avui dia, quan parlem de pirates, la idea que ens ve al cap és pràcticament digital, de descàrregues il·legals, fenòmens peer to peer i Torrents. Això es dóna pels paral·lelismes amb els elements que ja s’han esmentat: els pirates informàtics actuen en comunitat, navegant a través de la xarxa, fent ús per a diverses finalitats de les obres artístiques alienes i vulnerant les lleis de protecció de la propietat intel·lectual. Però, els pirates informàtics no són els únics pirates que continuen el llegat de March al Mediterrani. O dit d’una altra manera, no són els únics que contribueixen a desmentir l’anunci de Francesc Cambó.

Si per factor social entenem un consell d’administració, una sala de juntes plena de butaques de pell i personatges encorbatats; si per marc marítim concebem un context de mercat financer intangible i/o digital en què les operacions fan pujar la prima de risc i decidir sobre la solvència de les nacions; si per propòsit d’enriquiment i mètode d’actuació violent i fraudulent entenem, successivament, les clàusules abusives d’una hipoteca, les preferents, els productes bancaris «tòxics» i els desnonaments per deixar habitatges buits i famílies al carrer, llavors, gran part dels banquers del nostre país són pirates.

Si per factor social, tenim un partit polític o el poder executiu; si per marc marítim, el context d’una campanya electoral i la gestió de l’administració; si per propòsit d’enriquiment i mètode d’actuació violent i fraudulent entenem, successivament, les trames de corrupció, els favors, les «portes giratòries», la impunitat i la policia o els antiavalots colpejant manifestants i actuant en favor de certs interessos partidistes, llavors, gran part dels polítics del nostre país són pirates.

Els pirates de la Mediterrània d’avui en dia, com March, ja no responen als deu canons per banda, les banderes amb calavera o els juraments regats amb rom. Ja no tenen espases, pólvora ni destrals d’abordatge. Els pegats a l’ull i la pota de pal han donat pas a elegants vestimentes, regals habituals de Luis Vuitton, estilogràfiques franceses, calçat italià i automòbils alemanys. Avui, ser malparlat no és un tret característic dels pirates. Ara, l’economia d’escala, l’econometria, l’enginyeria financera o el dret aporten un vocabulari molt més ric i coherent amb la magnitud de l’abordatge. Avui, les tripulacions participen «només en quatre orgies a l’any», i llueixen cavalcadures amb nom d’utopia futbolística (Rayo líder) obsequiades per antics «revolucionaris» àrabs convertits en dictadors. Joan March no va ser l’últim pirata del Mediterrani. Va ser el pioner, el primer que va inspirar una nova onada de pirates moderns que assetgen les nostres costes. Però davant d’això què podem fer?

Joan March no va ser l’últim pirata del Mediterrani. Va ser el pioner, el primer que va inspirar una nova onada de pirates moderns que assetgen les nostres costes

Segons el nostre Codi penal el pirata «será castigado como reo del delito de piratería con la pena de prisión de diez a quince años». D’altra banda, el «culpable de robo con violencia o intimidación en las personas será castigado con la pena de prisión de dos a cinco años». Quant a l’estafador, «serán castigados con la pena de prisión de seis meses a tres años» i quan concorrin causes agreujants «se impondrán las penas de prisión de cuatro a ocho años». Lex praevia, scripta, stricta et certa.

Donada la naturalesa d’aquestes accions pirata, en què no s’acostuma a deixar constància documental fefaent llevat d’alguna comptabilitat B –tal com succeïa en el passat amb els pirates amb la repartició del botí‒ seria més just en termes d’equitat (RAE Justicia natural, por oposición a la letra de la ley positiva.) tractar-los d’acord amb els procediments, les sancions o els càstigs dels pirates d’antic. Si es comporten com pirates, llavors, seria lògic tractar-los com a aquests.

En termes de prevenció general penal, potser seria més efectiu en vista a evitar la comissió de certs tipus delictius, concebre una legislació basada en un règim penal en acord amb el procedir dels judicis pirata de l’antiguitat, malgrat es pugui vulnerar alguna que altra convenció internacional. O dit d’una altra manera, si els polítics o banquers se sentissin realment amenaçats per una pena que atemptés, directament i efectiva, contra la seva integritat física –a la manera pirata‒, més enllà de la privació de llibertat, de ben segur que s’ho pensarien dues vegades. Fent un exercici d’imaginació i per fer-nos una lleugera idea, l’estil de les penes, malgrat revestir d’un caràcter bàrbar, podria ser: Llançar els culpables als taurons des d’un tauló a bord d’un vaixell; abandonar els culpables en una illa deserta amb una pistola i una sola bala, sense aigua ni provisions; fer passar una corda per sota l’embarcació, de bavor a estribord, i agafar-hi el culpable mentre la tripulació l’estira amb un tros de roba a la boca per evitar l’entrada d’aigua; enfilar un gran ham a cada cuixa de l’acusat, lligar-lo darrere el vaixell, llançar-lo a l’aigua com un esquer de pesca i esperar que apareguin els taurons, etc. No serien més efectives? És més, no creieu que serien més justes?

Comentar