En Lluís
guarda un rifle
en algun racó del

MAS MOLLA

Paraules de Joan Carbó
Fotografies de Joan Pujol-Creus

Pressuposo que és una arma més o menys antiga, de principi dels setanta. Persegueixo amb insistència un retrat d’ell amb el rifle entre les mans, apuntant l’objectiu de la càmera, sense vacil·lació. Però ell em diu que no, que: “Jo sóc un home pacifista i això podria confondre la gent”. Ho intento una última vegada, sense sort

S’acostava el final de la dictadura i el turisme intuïa un horitzó de progrés per a la pagesia de la Costa Brava. A Calonge, com gairebé a tot arreu, els constructors buscaven els millors terrenys on fer créixer urbanitzacions i carreteres; la qual cosa era ben vista per la societat civil –a excepció d’alguns ecologistes– que veien tot allò com un símbol de modernitat.

El paratge privilegiat del Mas Molla no passà desapercebut i aviat van aparèixer els primers promotors. Però, tot i les ofertes milionàries, en Lluís i la seva dona, la Maria, no van cedir. “El Mas Molla no estava en venda”, repetien. Allò no va agradar gaire al municipi, i menys encara als promotors. Als terrenys de la família Molla s’hi havia projectat una immensa carretera que travessava el Mas just pel mig. I, en definitiva, suposava el final d’una història que es remunta a l’any 1338.

Aviat arribaren les primeres amenaces, que van anar creixent fins a tornar-se de mort. Llavors, en Lluís, un pagès de mitjana estatura, ulls clars i petits, i pell assaonada, va decidir comprar-se un rifle.

En Lluís i la Maria tenen tres filles: la Neus, la Núria i la Montse. Jo les he conegut en aquest ordre i no sabria dir quina d’elles és la gran. La Neus va estudiar empresarials a Barcelona, però ara fa de pagesa; “Aprenc del meu pare. Em vull dedicar a això”. La Núria estudià formació tècnica en Enologia a la Masia d’Espiells de Vilafranca del Penedès. Al celler, en Lluís em diu: “La Núria té un gran futur en el món dels vins”. I la Montse és agrònoma i enòloga, i d’alguna manera escenifica el relleu generacional.

Amb l’ajuda de la Neus, avui en Lluís empelta una prunera de la varietat clàudia. M’explica que no és una clàudia qualsevol, sinó una de molt especial que ells mateixos han mantingut viva des de fa temps; “Aquesta fa les prunes més bones de Calonge, al mercat ens les prenen de les mans”, em diu.

“Al mercat?”, li pregunto.

En Lluís em contesta: “Sí. Tot allò que cultivem i elaborem anem a vendre-ho personalment al mercat de Calonge. El problema és que als diaris o a la televisió ja no es parla de pagesos, sinó de productors. I s’esmenten les activitats de transformació –la indústria– i el comerç de manera independent. Però, els pagesos fem les tres coses! El que passa és que el sistema necessita cada vegada més intermediaris i això té unes conseqüències terribles, com la multiplicació exponencial del preu, la desconnexió del producte amb el seu territori pròxim, o la falta de coneixements sobre el producte que es ven. Nosaltres plantem, cultivem i, finalment, collim el fruit de la vinya. En fem vi al celler de casa i l’anem a vendre al mercat, encara que la majoria de clients ens el vénen a comprar directament aquí”.

A la placeta de davant del Mas, un home i una dona d’uns 50 anys descarreguen ampolles de cava del maleter del seu cotxe i les col·loquen una per una amb cura sobre un palet. La Maria, que anava a buscar llenya, s’ha parat a saludar- los i ara conversen sobre criatures. Al cap d’uns minuts, s’acomiada amb dos petons i continua el seu camí. “Cada any venim expressament de Barcelona a comprar vi. Ja que el vi d’aquí és l’únic que no fa mal”, em comenten. Una per una, continuen apilant les ampolles de cava al palet. Ara la Núria els ajuda. Davant d’aquest museu d’ampolles de cava, pregunto per com va anar la festa. Però, ningú em segueix. Finalment, la Núria lliga caps i em comenta que al Mas Molla tot el vi s’envasa en ampolles de cava, sigui blanc, negre o espumós. L’home i la dona continuen apilant ampolles.

El vi del Mas Molla és viu i això fa que sigui inestable i sensible al moviment, als canvis de temperatura o a la Lluna. “Si un cop envasats els vins s’exposen al sol o a la calor d’una estufa, aquests podrien refermentar. És per això que tot ho envasem en ampolles de cava. Així, si augmentés la pressió dins l’ampolla aquesta no rebentaria i, en el pitjor dels casos, el vi s’acabaria gasificant. Però tenim molts clients a qui els hi encanta el vi negre amb bombolles”, diu la Montse.

El vi tampoc està filtrat. Ni en el seu procés d’elaboració s’hi ha afegit cap additiu. Tampoc sofre. El vi és aquí un most de raïm premsat en una premsa de fusta de fa cinquanta anys i fermentat en bocois del segle xix; unes bótes més aviat xates i arrodonides de 600 litres de capacitat, que en un altre temps serviren per transportar aquest vi fins als vaixells fent- los rodolar per les passarel·les. El bocoi és, juntament amb l’àmfora, un dels elements més importants del patrimoni enològic mediterrani.

Al celler de Mas Molla hi ha centenars de bocois i les parets són plenes d’un fong negre. Durant l’estiu, tot s’omple de teranyines que atrapen les mosques del vinagre. “Aquí la natura hi té un paper crucial i deixem que s’expressi tal com ho fa al camp”, diu en Lluís. A fora, els senglars participen en la presa de decisions del celler; “Hi ha dies de verema que vas a dormir emocionada pensant que l’endemà veremaràs un parell de varietats i que amb aquestes faràs un vi boníssim. Però, l’endemà et lleves, vas a la vinya i hi descobreixes que els senglars se n’han menjat una. Al final ho has d’acceptar amb un somriure”, comenta la Montse.

Les vinyes del Mas Molla s’exposen al Mediterrani sense filtres; fins i tot aquelles que no miren al mar, hi viuen supeditades. La inclinació del sol mediterrani confereix un sabor i color característics als vins de la regió. L’aigua tempera l’aire que l’acaricia i aquest vent, carregat de sal, puja fins a les gavarres, i fa uniforme la temperatura. Els ceps de ròssec, empeltats a casa, s’aferren al sòl en vasos que preserven la humitat durant la potència de l’estiu; aquí no hi ha emparrats ni sistemes de conducció moderns. La vinya en ella mateixa és un mosaic de varietats diferents, totes barrejades i repartides en parcel·les. Fins i tot n’hi ha algunes que possiblement només es trobin aquí, com la picapolla moscatella o el blanc de Cers, que fa un fruit cada tants anys. És veritablement un espectacle de l’agricultura en conjunció amb la visió mediterrània de sempre; diversitat i respecte per la diferència. No és casual que als països de la ribera mediterrània es treballi amb més varietats de raïm que a cap altre lloc del món.

És un espectacle de l’agricultura en conjunció amb la visió mediterrània de sempre; diversitat i respecte per la diferència

És hora de dinar i la Maria ha preparat un bacallà de quaresma: “Que hi voleu tomàquet? Al Mas, hi intentem mantenir vives les tradicions”, diu. Em menjo el bacallà amb cullera: ferm per fora, melós per dintre i sagnant d’oli. Exquisit. L’acompanya un assortit de llegums bullides i una mica d’amanida. La Montse ha portat quatre ampolles de vi de la passada verema, una de blanc i tres de negre. Flairo el blanc i em miro la Montse buscant la seva complicitat. Li dic: “Aquest està reduït, m’esperaré una estona”. Passo a la següent. Segueix un monestrell que no oblidaré mai, d’un color violaci intens, fresc i flagrant de fruita i violetes, que m’omple de sabor tota la boca en un cant de primavera exultant. Un vi sincer, d’aquells que t’encanten només de mirar-los. A continuació, un cupatge de garnatxa amb ull de llebre, que és, tot i la joventut, un vi de meditacions. El seu posat elegant i subtil m’enganxa i decideixo remenar la copa. Vaig provant-lo mentrestant, a glopets petits, ja que no me’n vull perdre cap detall. Abans de passar a l’últim de tots, torno a agafar el blanc, que ara es mostra esplèndid, amb unes aromes contingudes de fruita blanca i ocurrències tropicals. I, finalment, un jaqué. Un vi màgic.

Del jaqué –o vi grec– voldria escriure’n un article sencer on definitivament la família Molla hi tindria un paper destacat. Poc se’n sap d’aquesta varietat de raïm de vinya silvestre que va resistir el pas de la fil·loxera. “Durant l’edat mitjana, la Santa Inquisició jutjava i cremava tots aquells que tinguessin mitja ampolla de jaqué a casa. D’aquí que s’arribés a conèixer com el vi de les bruixes. Aquí, pels volts del mil set- cents i escaig, hi ha constància que un notari va trobar cinc càrregues de vi grec al Mas. Això vol dir que els nostres avantpassats van veremar unes vinyes de gra petit, anguilades pels arbres fins a fer-ne 600 litres de vi. Imagina’t el que devia costar fer això!”.

A la cuina del Mas Molla, en una llar de foc hi crema un tronc de dos pams de diàmetre. Just per sobre de les flames, hi penja una olla negra fent xup-xup. La Núria em diu que és aigua. A diferència d’altres indrets de Catalunya, a Calonge la vida de pagès ha resistit el pas del temps. “En Josep Pla ens ho explica amb les seves tres rifetes”, em diu en Lluís. “La primera, la del suro: tota aquesta regió es va veure beneficiada per aquesta indústria pròspera. La segona, les guerres, el racionament i l’estraperlo: el mercat negre i la necessitat d’aliments va permetre la subsistència dels pagesos en temps de màxima precarietat.

I la tercera, el turisme: a partir dels seixanta aquest va provocar una demanda d’aliments frescos i de proximitat molt important. A aquestes tres ara caldria afegir-n’hi una quarta, la de l’experiència turística. Més enllà d’un bé d’interès cultural, el Mas Molla s’ha convertit en una experiència per a turistes amants de la natura, la tradició, la gastronomia, etc. Si t’hi fixes, totes quatre han sigut possibles gràcies al factor mediterrani, a la proximitat de l’aigua, al clima benigne i a una diversitat biològica única”. En Lluís, que vesteix una granota blava, botes de plàstic i un cinturó farcit d’instruments de pagès, parla amb autoritat i rigor intel·lectual.

El Mas Molla s’ha convertit en una experiència per a turistes amants de la natura, la tradició i la gastronomia.

“L’any 1992 va començar la guerra. Des del 1486, amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, que acabava amb el monopoli de la noblesa sobre el comerç dels productes d’origen agrícola, els pagesos cultivàvem el raïm, elaboràvem el nostre vi i el veníem. Així ho han fet els meus avantpassats i així ho fèiem jo i la meva dona. Però l’any 1992, amb l’arribada de noves regulacions des d’Europa, a mi i a tots els pagesos elaboradors de vi de Catalunya ens van comunicar que per continuar elaborant vi havíem de donar-nos d’alta com a industrials. Aquest gir de 180 graus en la manera de fer vi dels pagesos implicava refer tot el celler, canviar la fusta vella per dipòsits d’acer inoxidable, fusta nova o formigó, i, en definitiva, adaptar el celler i els nostres vins a la modernitat. Aquella nit vaig fer números amb un amic comptable i la conclusió va ser rotunda: o m’hipotecava el Mas o plegava. Llavors, davant la nostra desesperació, l’Administració ens va proposar una solució al problema: vendre el raïm a algun dels grans elaboradors industrials. Ara sabem que amb el pas del temps això m’hagués portat a la misèria. Ja que, sense entrar en detalls, el preu del raïm el controlen entre quatre. En fi, que vam decidir plantar cara a l’Administració i aquesta va respondre amb una amenaça de multa de fins a 300.000 euros. Al cap d’uns quants mesos, la Maria, les meves tres nenes i jo, i unes quantes famílies més de pagesos de Calonge i Vall-llobrega vam arribar als tribunals; a una banda nosaltres, i a l’altra, la Generalitat. Finalment, un dia abans del judici aquesta es va fer enrere. Més tard, vam saber que al Parlament de Madrid –les coses tal com són–, davant de la pressió d’institucions com Slow Food i per efectes del Tractat de Maastricht, es va dictaminar que un pagès podia produir, transformar i comercialitzar el seus propis productes. Però l’alegria va durar poc. Sí que és veritat que la Generalitat adoptava el text de Madrid i l’ampliava incloent-t’hi la figura del revenedor, ja que l’original deia que el pagès era l’únic que podia vendre al client final, però en un punt de la lletra petita es detallava que els productes de pagès haurien de complir la normativa específica del producte. És a dir, el número d’envasador, que només donen a les indústries i, per tant, tornàvem un altre cop al principi. O potser pitjor encara, ja que amb aquella nova regulació i pel motiu de disposar de número d’envasador, els grans industrials podrien fer vi de proximitat –és a dir, vi de pagès–, cosa que nosaltres no. Avui dia, a tot aquell bar o restaurant que vol posar-nos a la seva carta de vins li hem de dir que això no pot ser, que els nostres productes no compleixen amb la normativa específica del producte i
que, per tant, són vins sense regular. Sembla mentida, no?”.

Són les 6 de la tarda quan enfilem de nou cap a Barcelona. Deixem el Mas Molla carregats de vi dins d’ampolles de cava; qualsevol diria que tenim res a celebrar. A Ràdio Estel hi sona una havanera “Per la boca del canó només surten els records de les guerres d’aquell temps…”.

Tanco els ulls i imagino en Lluís amb el seu rifle;
el Mas Molla no és en venda.

Join the discussion One Comment

  • Pau says:

    Retrat familiar, vivències i experències d’un món rural el qual cal entendre la duresa de la terra sempre generosa.

Comentar