ONDA

Adaptació del text original de Tony Butt
Surf Science. Introduction to waves for surf

Una ona marina, onada o com en sabir s’anomena, onda, és un moviment oscil·latori que es forma quan el vent agita la superfície d’una gran massa d’aigua, com ara poden ser els mars i els oceans.

D’ones n’hi ha de molts tipus. En el Mediterrani, les ones es formen, sobretot, per mars de vent associats a borrasques que entren en el Mediterrani des de l’Atlàntic. En el nostre mar, l’època més prolífera per veure-hi onades és a ple hivern, de desembre a febrer, ja que és quan hi ha més possibilitats que les borrasques siguin fortes i la seva trajectòria estigui més orientada cap al sud. Normalment, al Mediterrani no es dóna mar de fons que provingui de borrasques llunyanes, tal com succeeix en qualsevol altre gran oceà, però, de vegades, ens podem trobar amb rèpliques similars a aquest fenomen. A continuació, explicarem la diferència entre un mar de vent (el més comú en el Mediterrani) i un mar de fons (com pot ser el cas de l’Atlàntic).

En primer lloc, la diferència entre un bon mar de fons, que ha vingut d’una borrasca situada a milers de quilòmetres de la costa, i un mar de vent, que s’ha produït el mateix dia procedent d’un fort vent de mar, es nota de seguida. En un mar de fons, les ones tenen molta força i es mouen amb rapidesa; a part, s’organitzen en línies rectes, llargues i ben separades. En canvi, un mar de vent és molt més caòtic; les ones acostumen a venir picades, molt juntes i amb poca força, la mar està constantment arrissada i la superfície agitada.

Quan les ones es formen dins d’una borrasca, apareixen tot tipus d’ones alhora: ones grans, petites, llargues, curtes i dirigides cap a diferents direccions. Això és el que s’anomena un mar de vent i, si estiguéssim molt a prop d’on es forma tot això, veuríem les ones així. No obstant això, quan les ones ja no són empeses pel vent, és a dir, quan abandonen l’àrea on són creades, comencen a ordenar-se. Les ones comencen a separar-se segons la seva velocitat; les més llargues i ràpides avancen les que són més lentes i curtes. Després de recórrer un parell de centenars de quilòmetres, les ones ja no van totes juntes, i quan arriben a la costa, no hi arriben totes alhora. De fet, les més lentes i uixes es perden pel camí.

En el Mediterrani, no hi ha prou espai per deixar recórrer les ones molts quilòmetres més enllà de la zona en què són creades i, per tant, la majoria d’ones que trobem aquí acaben sent de mar de vent. En canvi, a l’Atlàntic, per exemple, l’espai és immens i les ones poden arribar a Europa provinents de borrasques que es formen a la costa d’Amèrica del Nord.

De vegades, un mar de vent pot acabar ordenant-se a causa d’un brusc canvi de vent (com quan passa un front fred, per exemple). El vent terral és capaç de netejar el mar esborrant-ne les ones curtes i fluixes, i deixant les ones més llargues i fortes, que són les més resistents. En poc temps, el mar es pot convertir en alguna cosa similar a un mar de fons (ones netes, ordenades i fortes). Tot i que, en aquest cas, això acostuma a durar ben poc. Quan el vent torna a canviar, aquest generador d’ones s’atura i ja no en crea de noves. Llavors, en poques hores, el mar pot tornar a estar ben pla. No obstant això, si es tracta d’un mar de fons, pot durar uns quants dies i si la borrasca segueix manant, els vents locals no podran impedir que seguim gaudint del trencar de les ones en arribar a la nostra costa.

Fotografies de Nacho Serrano

Navigar
Next Post

Comentar