Poema de
Marta Pessarrodona

Paraules
d’Àngels Gregori

Cal·ligrama
d’Adrià Chalaux

Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) té, com confessa en un dels seus poemes, l’ànima anglesa. Va estar feliçment casada amb Londres fins que va conèixer Berlín, ciutat amb què comparteix, com en els seus versos, una voluntat memorialística. S’ha perdut a Portobello, però també a altres ciutats, com Buenos Aires o Jerusalem. Ha visitat els cementiris de Père-Lachaise, Highgate i La Recoleta per retre homenatge als seus autors enterrats en aquests llocs de memòria; i pels de Dorotheanstädtischer Friedhof, Weissensee i Portbou per interrogar-se la història. Per això, davant la tomba de Walter Benjamin, on ara s’alça una monumental escultura de Dani Karavan, ens demana, en un dels seus poemes, que li preguntem a la Mediterrània (aquella mar de vi, com havia definit Montserrat Roig) si volem entendre els rumbs de la història.

Qüestionar-se, en els seus versos, el passat no només ha dut Pessarrodona a conviure en el present, sinó a posar nom a les injustícies, i no només en l’àmbit ètic de les coses. La poeta també ha girat la vista enrere i ha regirat entre la pols dels llibres per treure a la llum l’obra de totes aquelles que, com a autora, l’han precedida: la que fabricava llepolies, la monja del convent i la compradora de l’Escala són autores amb qui Pessarrodona segueix una genealogia i amb qui té un gran deute; escriptores en qui la poeta s’emmiralla i, també des de la ironia (cap millor recurs per fer front a l’oblit de la grandesa d’una santíssima trinitat com Salvà, Villena o Català) reivindica i en fa justícia.

Comentar